(Dutch legend in Catalan)
La llum de la lluna es reflectia en aquella petita, solitària forma, a mig camí de la paret del dic. El cap se li tombava, però el noi no dormia. De tant en tant, amb la mà lliure es fregava l’altre braç, que semblava enganxat al dic.
Llegenda holandesa
La major part d’Holanda es troba per sota del nivel del mar.
Els holandesos han construït grans dics o barreres per evitar que l’aigua del mar inundi la terra.
A Holanda, també, hi ha un gran nombre de canals que comuniquen amb l’aigua del mar.
Hi ha unes persones, que són els “sluicers” , la feina de les quals és molt important perquè controlen la quantitat d’aigua que entra i surt dels canals.
Fins i tot els nens saben com és d’important aquesta feina per evitar la inundació del país sencer. Un sol moment de distracció podria portar ruina i mort a tot Holanda.
Aquesta llegenda holandesa parla de com un petit vailet va salvar tot un país d’una molt probable inundació.
L’ HEROI DE HARLEEM
Fa molts anys vivia a Harleem, una de les ciutats més importants d’Holanda, un nen molt eixerit, amb el cabell del color del sol. Tenia vuit anys i es deia Hans Briker.
El seu pare treballava de “sluicer”, és a dir, obria i tancava les comportes de les rescloses.
Una tarda de tardor, els pares d’en Hans el van enviar a visitar un seu amic, que era cec i vivia en un poblet a l’altre costat del dic. El noi li va portar uns pastissos i va estar-se amb ell més d’una hora. Després, es van acomiadar i el noi va marxar cap a casa seva.
Passant tot al llarg del canal, en Hans es va adornar com l’aigua havia crescut amb les pluges dels últims dies. Va pensar en com el seu pare tenia cura de les comportes i en què passaria si un dia el dic es rebentés. Tots els camps s’inundarien amb l’aigua que arribaria amb fúria.
Amb aquest pensament al seu cap, es va aturar a collir unes flors que hi havia a la vora del camí. De sobte, el noi es va adonar que el sol ja es ponía, que ell mateix ja no feia ombra. S’estava fent fosc i encara era lluny de casa. Va alleugerir el pas, i quan es volia posar a córrer, va sentir el soroll d’un degoteig d’aigua. D’on podia venir aquella remor?
Va mirar amunt i va veure que en el dic hi havia un petit forat, del qual en sortia un raget d’aigua. Immediatament, el noi va comprendre el perill que allò suposava. Aquell petit forat aviat seria més gran; l’aigua aniria sortint, i podria acabar en una inundació.
Ràpidament es va adonar de quin era el seu deure. Va llençar les flors i es va enfilar al dic fins que va arribar al forat. Llavors, hi va ficar el dit petit i, abans que se n’adonés, l’aigua va parar de degotar; la inundació s’havia evitat.
- Ah -va pensar-, l’aigua furiosa no rebentarà el dic, Haarlem no s’afogarà mentre jo estigui aquí.
Tot anava bé al començament, el petit vailet mantenia el dit xic dins del forat, però es va fer fosc del tot i el petit heroi va començar a tremolar de fred i de por. Va començar a cridar “Veniu, veniu aquí”, però ningú el sentia. El fred es va fer intens, i el cos, començant pel dit petit, es va entumir. Aviat li faria mal tot.
Mentrestant, la seva mare ja havia tancat la porta de casa i pensava que l’endemà, quan el noi tornés a casa, el renyaria de valent per haver-se quedat a dormir a casa del seu amic, sense avisar.
El pobre noi, mentrestant, intentava xiular, amb l’esperança que algun altre vailet el sentís, però les dents li petaven; era imposible fer sortir cap altre soroll de la boca. Llavors va demanar ajuda a Déu, i la resposta va arribar amb un propòsit: s’estaria allà fins al matí.
La llum de la lluna es reflectia en aquella petita, solitària forma, a mig camí de la paret del dic. El cap se li tombava, però el noi no dormia. De tant en tant, amb la mà lliure es fregava l’altre braç, que semblava enganxat al dic.
No podem imaginar el pànic d’aquella llarga nit, ni el temor ni la por quan el noi pensava en el llit de casa, en els seus pares i germans, i, en canvi, havia de mirar aquella nit freda que feia feredat.
Si treia el dit del dic, l’esquerda creixeria, i l’aigua travessaria, furiosa, i no pararia fins haver-se emportat tota la ciutat. No, ell havia d’aguantar fins l’endemà. Si encara vivia ! No n’estava gaire segur. Sentia el cos immòbil, com electritzat, amb ganivets punxant-lo de cap a peus. Ja no estava segur de poder retirar el dit, encara que volgués.
A la matinada, un metge que tornava de visitar un malalt passava per damunt del dic quan va sentir uns gemecs que venien de més avall. Va mirar i va veure un nen, que semblava tenir mal, enfilat a la paret del dic
-Què dimonis hi fas aquí? – va cridar molt esverat el metge.
- Estic aguantant l’aigua perquè no s’escapi.
Aquesta va ser la simple resposta del nostre heroi.
- Demana que algú vingui de seguida. –va continuar el pobre vailet.
No cal dir com hi van córrer.
Aquesta ha estat la historia d’un petit vailet que va salvar tot un país d’una inundació més que segura.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Vocabulari:
“Sluicer” Sluicer és com s’anomena una persona que té cura de les comportes. Les obre o tanca segons la quantitat d’aigua que es necessita.
Comportes: grans portes de fusta practicades en una resclosa, que serveixen per graduar o impedir el pas de l’aigua.
Resclosa: paret que es fa a través d’un riu, canal, etc., per alçar el nivel de l’aigua i derivar-la fora del seu llit cap a un molí, etc.
Dic: terraplè o mur construït a les vores d’un riu o del mar, per a contenir les aigües.
