Els Pastorets in Dr Ferrer school in Artés

Els Pastorets, “The Shepherds” is a theatrical representation of the Christmas festivities in many parts of Catalonia.

The plot combines the contents of the birth of Jesus, the struggle of good and evil between angels and demons, and several stories and dialogues of shepherds who remembered the first Christmas.

At Christmas time, our 6th Grade pupils played Els Pastorets for parents and all the school children.



Every year before Christmas children act a nativity play called "jasełka" This year it was prepared by pupils of second classes with their teachers Anna Nowicka, Ewa Fida and Małgorzata Jefimow. It was something new, besides traditional visistors to Bethlehem`s manger arrived characters from fairy tales, just to name a few: Little Red Riding Hood, Cinderella and Pinocchio.
Little Red Riding Hood with his basket.



Nativity Play in Szkoła Podstawowa nr 11 , Przemyśl , Poland

Children of second class dancing Polish folk dance during nativity play in our school.

EL TIÓ in Artés

Pupils of Dr Ferrer School , in Artés, hit the special log (EL TIÓ) that gives presents to children on Christmas Day.


Baking Christmas Gingerbread

Invited by our Town`s Museum our pupils took part in Gingerbread Workshop. Pupils of Class 4a with their teacher Ms Katarzyna Skotnicka baked and decorated lovely gingerbreads.They were as tasty as beautiful.Children were happy with their work.Yummy!

                                                     MERRY,TASTY CHRISTMAS!!!


Noite Feliz - Silent Night

Noite Feliz - Silent Night sang by pupils of EB1 N1 De Montemor-O-Novo, Portugal

Noite Feliz - Silent Night ( PORTUGUESE)

Noite feliz
Oh, Senhor
Deus de amor
Pobrezinho, nasceu em Belém
Eis na lapa Jesus, nosso bem
Dorme em paz
Oh, Jesus
Dorme em paz
Oh, Jesus

Noite feliz
Noite feliz
Oh, Jesus
Deus da luz
Quão afável é teu coração
Que quiseste nascer
Nosso irmão
E a nós todos salvar
E a nós todos salvar

Noite Feliz
Noite Feliz
Eis que no ar vem cantar
Aos pastores
Seus anjos no céu
Anunciando a chegada de Deus
De Jesus Salvador

Noite Feliz (Silent night)

Christmas Fair in Laporje

This year Santa`s first stop was OŠ Gustava Šiliha  Laporje in Slovenia. He visited our Christmas fair and brought gifts to all of us.  Our children have created some wonderful things and offered a wide selection of Christmas gifts. Don`t be surprised to find out that Santa bought some presents for you at our fair! 

After a short cultural event children had the opportunity to take photos with Santa and after that we spent some time shopping and trying tasty homemade pastry.

We`ve spent a wonderful time socializing with collegues, pupils and parents.


Cicha noc - Silent Night

Cicha Noc - Silent Night sang by pupils of Szkoła Podstawowa nr 11 in Przemyśl, Poland

Cicha Noc - Silent Night ( POLISH)

Cicha noc, święta noc,
Pokój niesie ludziom wszem,
A u żłóbka Matka Święta
Czuwa sama uśmiechnięta
Nad dzieciątka snem,
Nad dzieciątka snem.

Cicha noc, święta noc,
Pastuszkowie od swych trzód
Biegną wielce zadziwieni
Za anielskim głosem pieni
Gdzie się spełni cud,
Gdzie się spełni cud.

Cicha noc, święta noc,
Narodzony Boży Syn
Pan Wielkiego majestatu
Niesie dziś całemu światu
Odkupienie win,
Odkupienie win.


Stille nacht - Silent Night

Stille Nacht - Silent Night sang by pupils of Oranje - Nassauschool, Nijkerk, The Netherlands

Stille nacht, Heilige nacht (DUTCH)

Stille nacht, Heilige nacht,
David's zoon lang verwacht.
Die miljoenen eens zaligen zal,
Wordt geboren in Bethlehems stal.
Hij, der schepselen heer,
Hij, der schepselen heer.
Hulp'loos kind, Heilig kind,
Dat zo trouw zondaars mint.
Ook voor mij hebt G'U rijkdom ontzegd,
Werd G'in stro en in doeken gelegd.
Leer m'U danken daarvoor,
Leer m'U danken daarvoor.
Stille nacht, Heilige nacht,
Heil en vree wordt gebracht.
Aan een wereld, verloren in schuld,
God's belofte wordt heerlijk vervuld.
Amen, Gode zij d'eer,
Amen, Gode zij d'eer. 


Santa Nit - Silent Night

Santa Nit - Silent Night sang by pupils of ESCOLA Dr. Ferrer - ARTES, Catalonia

Santa Nit (CATALAN)

Santa nit!, plàcida nit!
els pastors han sentit
l'alleluia que els àngels cantant
en el món han estat escampant:
El Messies és nat!
El Messies és nat!

Santa nit!, plàcida nit!
Ja està tot adormit;
vetlla sols en la cambra bressant
dolça Mare que al Nin va cantant;
dorm en pau i repòs,
dorm en pau i repòs.

Santa nit!, plàcida nit!
El Jesús, tan petit,
és el Déu, Ser Suprem poderós,
en humil petitesa reclòs
per l'home redimir,
per l'home redimir


Legend from Portugal

Legend Of The Three Rivers

    An old legend says that three small rivers happy and bouncy wanted to see the sea and one day decided to put himself on the way.
    -We leave early in the morning - one said.
    -We leave before sunrise - said the other.
    -And let us see who comes first into the sea - said the latter.
    The moonlight shone on the sleeping waters of three rivers.
    The next day, the first to wake up yawned, stirred the water and thought:
    - If I leave now, I will be the first to arrive!
    The small river that ever heard them call him Tajo let himself slide down the mountain. As it was a very friendly river, towns and people greeted him, everyone said goodbye and he reported:
    -I go towards the sea, everything is very beautiful, but I want to see the sea. Goodbye, goodbye!
    He played with girls who were washing clothes in its clear waters, chose the most beautiful avenues of pine trees, olive trees and orchards. Whenever  he found local people he would always say:
    -I go to the sea! Come with me! Let´s go to the sea!
    And many streams embraced that little and happy river and followed the Tajo. Increasingly strong, happy and delighted with the lands they bathed.
    One day, a girl who played with the little waves of Tajo called him Tejo and he liked the new name.
    -Tejo will be for those who see me.
    And for the fishermen, he was to be the Tejo which gave them support each day. For farmers, it is the Tejo that waters their lands.
    Quiet and fun, the Tejo to the sea arrived with open arms. There were the blue and refreshing waters, the sea that he was looking for such a long way.
    Meanwhile, the other small river, who had been accustomed to have him called Ana or  Uadi-Ana,  wich also means Ana River, still sleepy, yet not sure what the best way to reach the sea. Now run to one side, now changed to another, but he knew that he desired to find  the sea in the south.
    And then followed, between the low and dried lands and later between the burned sun rocks.
    He realized then that the people called by a new name. Now, for all he was the Guadiana.
    One day, the Guadiana River plunged into the Atlantic Ocean as an happy child playing in the sand.
    But he was not the first to find the Atlantic Ocean, as the Tejo, which came out earlier, had found it sooner.
    Chilly and sleepy the third river only wake when the sun had already woke up a long time.
    -I'm late! It is too late! - Thought the sleepy river.
    He remembered that he had been called Durius, but now the people called  him Duero. Running through the low and dry lands where he took the time to observe the cultivated fields.
    But he never stopped thinking:
    -I will be the last! I have to run!
    Running in a hurry, he left in a rush through the rocky mountains.
    On its hills covered with vineyards with green leaves in spring and golden leaves in autumn  where heavy bunches of ripe grapes hide.
    - I want to reach the sea, but I'll be the last, I know I'll be the last!
   Therefore, the Douro, which is also Duero and has been Durius, just followed the most difficult path to reach the Atlantic Ocean.

Posted by Ana Maria Tojo 

Legend from Montemor-o-Novo

The legend of the chests of the castle of Montemor-o-Novo

It is said that the Castellan had a very beautiful daughter, who had many suitors, many claimants who were rich. Her father wanted her to marry a man who had many lands, but she fell in love with a simple soldier. And then, like his father did not want her to marry a soldier, she was forced to flee with him. The father when he learned that his daughter had run away, disowned her and cursed her. But as fond of her daughter, was always hoping to see her back, but her daughter never returned. At the time of death, the father, devoured by remorse for not giving her anything, and hurt by her running away, decided to leave her a dowry. He filled a large chest of gold and let another  full of a curse (plague). When she learned that her father had died , she returned to the Montemor’s  castle with  her husband. So the servants said to her  that her father  was sorry and had left the two chests as inheritance and a sign of regret. They were two huge chests. But she had to chose  the right  chest. One was full of gold and all the goods that the father had left her and the other was full of curse. She was too scared to open either of the chests, because the plague and the curse could destroy Montemor, so she lived poor for the rest of her life.
Thus, it is said that even today, there are within the walls of the Castle of Montemor-o-Novo, buried two large chests. One, full of gold and wealth that shall be enough to satisfy all the land of Portugal. But the other, full of pestilence, which, once opened, vomit hunger, fever and misery that will kill everyone, mercilessly.
No one has dared to touch them!!!

Posted by Ana  Maria Tojo

Klusa nakts - Silent Night

Silent Night in Latvian sang by pupils of Rāmuļu pamatskola Rāmuļu in Latvia
Klusa nakts (LATVIAN)
Klusa nakts, svēta nakts!
Visi dus.
Nomodā vēl ir Jāzeps un Marija.
Kūtī Dāvida pilsētā
Jēzus silītē dus.

Klusa nakts, svēta nakts!
Ganiem Dievs novēl pats
Dzirdēt eņģeļus slavējam,
Tuvu, tālu skandinām:
Kristus - Glābējs ir klāt!

Klusa nakts, svēta nakts!
Dieva dēls, Tava acs
Mirdz mums dievišķā skaidrībā.
Nu ir dvēsele pestīta,
Jo tu dzimis par mums.



Greek Myths lesson.

It was a special classic literature lesson. Pupils of Class 5b and their teacher Ms Katarzyna Skotnicka prepared a performance with Greek gods and heros.So once upon a time in ancient Greece on the Mount Olympus there lived Zeus, Hera, Ares, Hermes....


Open Doors Day in Szkoła Podstawowa nr 11 in Przemyśl.

Today we had a special day at school. It was an official opening of a new playground and so called "Open Doors Day". We had some vistors: children from kindergardens, our friend Father Paweł, municipal authorities including Mr Robert Choma, the president of our town and Saint Nicholas. On our town`s website there are some photos from the event.It was a great day!

a video


Recording "Silent Night"

"Silent Night" in Polish "Cicha Noc" was recorded in the Carmelite Monastery in Przemyśl.
Pupils of Classes 3b and 4a sang the song.The DVD was produced with the help of teachers and school`s friends.The beautiful scenery of the church and monastery was filmed by Tadeusz Humeniuk of Foto- Dalux Professional and we were warmly welcomed by the host of the monastery Father Paweł Ferko.
The film will be ready soon. Thank you to all who made this project possible.

Legend of The Cock of Barcelos.

Portugāļu leģenda
( Latvian)
Reiz, Barselonas pilsētā ieradās svētceļnieks, kurš meklēja atpūsties. Pilsētā viņš ieradās ziņkārīgs un satraukts, un apstājās pie tirgus. Viņš bija pārsteigts par bagātībām, ko tur pārdeva.
Blakus viņam noplucis vīrs gribēja nozagt dārglietas. Apjucis tirgotājs neko nebija redzējis. Ceļinieks gribēja apturēt zagli, bet viņš piedraudēja, izmeta dārglietas pie viņa un iesaucās: “Tas bija viņš! Viņš ir zaglis! Ķeriet viņu!”
Cilvēki veda ceļinieku pie tiesneša. Tiesnesis bija ļoti dusmīgs, jo viņš ēda vakariņas – gaili. Viņš iesaucās: “Kurš uzdrošinās traucēt mani tik vēlu vakarā? Es esmu noguris un esmu izsalcis, un tas gailis bija ļoti dārgs.“ Tirgotājs teica: “Piedodiet man, kungs! Bet vīrs, kuru atvedu nav pelnījis piedošanu, jo viņš mēģināja nozagt dārglietas.“ Svētceļotājs mēģināja sevi aizstāvēt, taču tiesnesis nolēma viņu ielikt cietumā un piesprieda nāvessodu. Kā pēdējo vēlēšanos viņš lūdz redzēt tiesnesi, kurš jau bija paēdis vakariņas.
„Es zvēru, ka neesmu vainīgs“ un kā pierādījumu, ka ceptais gailis uz tiesneša galda dziedās. Neviens viņam neticēja, bet gailis pacēla galvu uz galda un dziedāja skaļi. Svētceļnieks bija atbrīvots un devās ceļā uz Santiago.

translation: Ieva Lapsina

Legend of The Cock of Barcelos.

( Polish)

Dawno, dawno temu, do miasteczka Barcelos przybył pielgrzym, który szukał odpoczynku. Wszedł do miasta pełen zachwytu i ciekawości i zatrzymał się na rynku. Zaskoczyło go bogactwo sprzedawane na straganach.
W pewnej chwili zauważył, że stojący obok niego człowiek chciał ukraść klejnoty. Zajęty handlem sprzedawca nie dostrzegł tego. Pielgrzym chciał zatrzymać złodzieja, ale ten zagrodził mu drogęrzucił klejnoty w jego kierunku i krzyknął: "To on! On jest złodziejemŁapcie go! "
Zaprowadzono biednego pielgrzyma do sędziegoSędzia był bardzo zły, bo miał właśnie zasiąść do kolacji. Na stole czekał na niego pieczony kogut. Krzyknął, więc:, „Kto śmie mi przeszkadzać o tak późnej porzeJestem zmęczony i głodny, a ten kogut był bardzo drogi "
Kupiec powiedział: "Wybacz mi, Panie! Ale człowiek, którego przyprowadziłem nie zasługuje na przebaczenie, bo chciał ukraść moje klejnoty" Pielgrzym próbował się bronić, ale sędzia zdecydował się zamknąć go w lochach i skazał na karę śmierci. Jego ostatnim życzeniem było jeszcze raz zobaczyć sędziego, który już zasiadł do stołu.
"Przysięgam, że jestem niewinny", pielgrzym wskazał na koguta i zapewnił, że pieczony kogut na stole sędziego zapieje by udowodnić jego niewinność. Nikt mu nie uwierzył, ale kogut podniósł głowę znad stołu i zapiał głośno. Pielgrzym został uniewinniony i wyruszył w drodze do Santiago.

Tłumaczyła Gosia Łupicka


( Slovenian legend in Catalan)

Llegenda d’Eslovènia

 El Drava, el Sava i el Soca són tres rius d’Eslovènia. 

Segons conta la llegenda, fa molts i molts anys aquests rius tenien vida i eren germans.Un dia discutien sobre qui d’ells, l’endemà, seria el primer en fer córrer l’ aigua cap al mar.

Aquell vespre, el Sava i el Soca es van adormir. Mentrestant, el Drava va fer veure que també dormia, i va deixar anar la seva aigua, que va començar a baixar lentament.

Quan el Sava es va despertar, va veure que l’aigua del Drava ja baixava cap al mar i, molt enfadat, també va deixar anar la seva.

Finalment, el Soca també es va despertar. Veient que els seus germans s’havien burlat d’ell, va deixar anar l’aigua amb molta furia. Tan fort ho va fer, que el líquid va travessar les muntanyes i es va fer lloc per congostos rocosos cap al mar més proper.

I així va continuar fins avui al sòl d’Eslovènia: el riu Drava va baixant de manera lenta i tranquil.la; l’aigua del riu Sava baixa més neguitosa, desgastant el terreny, però tots dos van a parar al mar Negre.

En canvi, l’aigua del riu Soca baixa amb un soroll estrepitós per congostos estrets fins arribar al mar Adriàtic. 
I, segons podem preveure, d’ara en endavant, també anirà així. 


(Slovenian legend in Catalan)

Llegenda d'Eslovènia

Molts anys enrere, quan Jesucrist i Sant Pere voltaven per la nostra regió, van pujar fins el verd altiplà de Pohorje.

Quan van arribar a Sentjungota, es van aturar davant d’una cabana que hi havia als afores del poble, i van demanar caritat a una velleta que seia al llindar de la porta.

“Només tinc un crostó de pa, però no sé si us agradarà.
Aquest any la collita d’ordi no ha estat bona i el pa ha sortit ple de segó” - va dir la velleta.
Llavors, va entrar a la cabana i va tornar amb un crostó de pa negre i dolent.

Jesus va agafar el crostó de pa, el va trencar en dos i en va donar la meitat a Sant Pere.
Mentre la velleta tornava a dins la cabana per portar una mica d’aigua als pobres caminants,  Sant Pere va rondinar que el pa era molt dolent, que només era palla i que, de tan dolent com era, no se’l menjaria. Se’l va guardar al sarró i, després de donar les gràcies a la velleta, els dos homes van continuar el seu camí.

Al cap d’una estona, Sant Pere es moria de gana, i va recordar que portava el rosegó de pa dins del sarró.
Malgrat haver-lo trobat molt dolent, el va agafar i se’l va menjar. Una bona part se li va quedar entremig de les dents, i el va escopir.

Aleshores, Jesus, que caminava davant seu, es va ajupir per agafar un grapat de terra seca de Pohorje. La va esmicolar amb la mà i la va tirar damunt del camp com si sembrés gra.

“D’aquesta terra en sortirà un nou cereal, la civada  -va dir Jesús-  Creixerà en els camps que conreen els pobres pagesos, grangers o llenyataires. La civada serà un cereal adient per llocs muntanyosos on no hi pot viure el blat daurat. La civada aguantarà el fred, la neu i el gel. Ni les pedregades li faran mal. I així serà”.

A la primavera d’aquell mateix any, un cereal desconegut va començar a créixer als camps de Pohorje, a l’altiplà.  
Cada planta tenia una mena d’espiga plena de grans, i una llarga tija de palla.

La civada va ser l’aliment dels pagesos i grangers. Algú va dir que el pa de civada era pels pobres, però el que sí està clar és que va evitar que molta gent morís de gana, aquell any i els següents.

A lenda do tesouro escondido na pele de cabra.

(Catalan legend in Portuguese)

Há muito tempo na Catalunha, um grupo de comerciantes transportava  um grande tesouro composto por muitas moedas de prata e ouro. Iam para Barcelona tratar de negócios e levavam o seu precioso tesouro escondido numa bolsa de pele de cabra.
Enquanto passavam por Artés, uma aldeia na região de Bages, foram atacados por um grupo de ladrões que lhes roubaram o tesouro. Os aldeões ao verem o que se passava foram ajudar os comerciantes, mas já não conseguiram apanhar os bandidos. Estes entretanto esconderam o seu tesouro, que enterraram sem dizeram a ninguém onde.
Os aldeões e os comerciantes bem procuraram, mas em vão. Os bandidos fugiram para longe e nunca  mais se soube deles nem do tesouro que esconderam.
Hoje em dia as pessoas continuam a chegar a Artés para encontrarem o tesouro.  Diz a lenda que “ Se quiseres encontrar o tesouro, tens de estar no local exacto, onde consegues ver os 7  campanários, Calders, Avinyó, Horta d’Avinyó, Sallent, Cabrianes e os dois de Artés”.
Mas até hoje ninguém teve sorte. Será que tu consegues?

 Campanários – torres com sinos das igrejas.


(Dutch legend in Catalan)

Llegenda holandesa
La major part d’Holanda es troba per sota del nivel del mar.
Els holandesos han construït grans dics o barreres per evitar que l’aigua del mar inundi la terra.
A Holanda, també, hi ha un gran nombre de canals que comuniquen amb l’aigua del mar.
Hi ha unes persones, que són els “sluicers” , la feina de les quals és molt important perquè controlen  la quantitat d’aigua que entra i surt dels canals. 
Fins i tot els nens saben com és d’important aquesta feina per evitar la inundació del país sencer. Un sol moment de distracció podria portar ruina i mort a tot Holanda.
Aquesta llegenda holandesa parla de com un petit vailet va salvar tot un país d’una molt probable inundació.

Fa molts anys vivia a Harleem, una de les ciutats més importants d’Holanda, un nen molt eixerit, amb el cabell del color del sol. Tenia vuit anys i es deia Hans Briker.  
El seu pare treballava de “sluicer”, és a dir, obria i tancava les comportes de les rescloses.
Una tarda de tardor, els pares d’en Hans el van enviar a visitar un seu amic, que era cec i vivia en un poblet a l’altre costat del dic. El noi li va portar uns pastissos i va estar-se amb ell més d’una hora.   Després, es van acomiadar i el noi va marxar cap a casa seva.
Passant tot al llarg del canal, en Hans es va adornar com l’aigua havia crescut amb les pluges dels últims dies. Va pensar en com el seu pare tenia cura de les comportes i en què  passaria si un dia el dic es rebentés.  Tots els camps s’inundarien amb  l’aigua que arribaria amb fúria.
Amb aquest pensament al seu cap, es va aturar a collir unes flors que hi havia a la vora del camí. De sobte, el noi es va adonar que el sol ja es ponía, que ell mateix ja no feia ombra. S’estava fent fosc i encara era lluny de casa. Va alleugerir el pas, i quan es volia posar a córrer, va sentir el soroll d’un degoteig d’aigua. D’on podia venir aquella remor?
Va mirar amunt i va veure que en el dic hi havia un petit forat, del qual en sortia un raget d’aigua. Immediatament, el noi va comprendre el perill que allò suposava. Aquell petit forat aviat seria més gran; l’aigua aniria sortint, i podria acabar en una inundació.
Ràpidament es va adonar de quin era el seu deure. Va llençar les flors i es va enfilar al dic fins que va arribar al forat. Llavors, hi va ficar el dit petit i, abans que se n’adonés, l’aigua va parar de degotar; la inundació s’havia evitat.
- Ah -va pensar-, l’aigua furiosa no rebentarà el dic, Haarlem no s’afogarà mentre jo estigui aquí.
Tot anava bé al començament, el petit vailet mantenia el dit xic dins del forat, però es va fer fosc del tot i el petit heroi va començar a tremolar de fred i de por.  Va començar a cridar “Veniu, veniu aquí”, però ningú el sentia.  El fred es va fer intens, i el cos, començant pel dit petit, es va entumir. Aviat li faria mal tot.
Mentrestant, la seva mare ja havia tancat la porta de casa i pensava que l’endemà, quan el noi tornés a casa, el renyaria de valent per haver-se quedat a dormir a casa del seu amic, sense avisar.
El pobre noi, mentrestant, intentava xiular, amb l’esperança que algun altre vailet el sentís, però les dents li petaven; era imposible fer sortir cap altre soroll de la boca.  Llavors va demanar ajuda a Déu, i la resposta va arribar amb un propòsit: s’estaria allà fins al matí.

La llum de la lluna es reflectia en aquella petita, solitària forma, a mig camí de la paret del dic. El cap se li tombava, però el noi no dormia. De tant en tant, amb la mà lliure es fregava l’altre braç, que semblava enganxat al dic.
No podem  imaginar el pànic d’aquella llarga nit, ni el temor ni la por quan el noi pensava en el llit de casa, en els seus pares i germans, i,  en canvi, havia de mirar aquella nit freda que feia feredat.
Si treia el dit del dic, l’esquerda creixeria, i l’aigua travessaria, furiosa, i no pararia fins haver-se emportat tota la ciutat. No, ell havia d’aguantar fins l’endemà. Si encara vivia ! No n’estava gaire segur.  Sentia el cos immòbil, com electritzat, amb ganivets punxant-lo de cap a peus.  Ja no estava segur de poder retirar el dit, encara que volgués.
A la matinada, un metge que tornava de visitar un malalt passava per damunt del dic quan va sentir uns gemecs que venien de més avall.  Va mirar i va veure un nen, que semblava tenir mal,  enfilat a la paret del dic
-Què  dimonis hi fas aquí? – va cridar molt esverat el metge.
- Estic aguantant l’aigua perquè no s’escapi.
Aquesta va ser la simple resposta del nostre heroi.
- Demana que algú vingui de seguida. –va continuar el pobre vailet.
No cal dir com hi van córrer.
Aquesta ha estat la historia d’un petit vailet que va salvar tot un país d’una inundació més que segura.
“Sluicer”  Sluicer és com s’anomena una persona que té cura de les comportes. Les obre o tanca  segons la quantitat d’aigua que es necessita.
Comportes:  grans portes de fusta practicades en una resclosa, que serveixen per graduar o impedir el pas de l’aigua.
Resclosa: paret que es fa a través d’un riu, canal, etc., per alçar el nivel de l’aigua i derivar-la fora del seu llit cap a un molí, etc.
Dic: terraplè o mur construït a les vores d’un riu o del mar, per a contenir les aigües. 


A Lenda do Homem do Tempo e da sua Lanterna.

(Latvian legend in Portuguese)

Sabes porque é que a lanterna é o simbolo de Cesis? Já passou muito tempo, e quem conta um conto acrescenta um ponto, mas a história que nos chegou é esta.
Há muito muito tempo, quando Cesis ainda tinha grandes muralhas de pedra e a sua entrada era  apenas um enorme portão de ferro, morava lá um homem.  Este homem era o guarda noturno,  era um homem pacato e honesto, que gostava muito do seu trabalho. Poucos o viam, pois trabalhava à noite, mas todos ouviam os seus passos,  enquanto fazia as suas rondas à noite, sempre acompanhado dos seus fieis amigos: o cajado e a lanterna.
No entanto, como sempre assim tinha sido, ninguém se perguntava quantos anos teria o guarda, nem como estava de saúde,… as pessoas não se preocupavam.
Até que um dia algumas pessoas começaram a reparar que a sua lanterna que sempre iluminava as ruas, parecia já não brilhar tanto. Até que numa manhã de nevoeiro, deixou de se ouvir os passos do guarda e a luz da sua lanterna desapareceu para sempre.  As pessoas procuraram por todo o lado, mas tinha mesmo desaparecido, ninguém sabia onde o encontrar.  Discutiram muito sobre o assunto mas não chegaram a nenhuma conclusão, apenas se lembraram da luz da sua lanterna que foi enfraquecendo e ninguém a reacendeu.
Vários guardas noturnos  e protetores de sonhos apareceram ao longo do tempo. Mas a cidade nunca mais foi a mesma. Os tempos mudaram, vieram inimigos que destruiram a cidade e o portão.  As pessoas acabaram por a reconstruir, desta vez sem muralhas.  Poucos eram os que se lembravam do guarda noturno, do som dos seus passos e do seu cajado, do som das suas chaves e da luz da sua lanterna, do tempo em que dormiam descansados e seguros.

Se um dia estiveres  em Cesis e te aparecer um homem de cajado e lanterna não te esqueças de ver se esta está a brilhar bem.  Para que ela te ilumine o caminho e te proteja os sonhos e o futuro.

Kristus un Sv. Pēteris deva auzas Pohorjes iedzīvotājiem

(Slovenian legend) in Latvian

Senos laikos, kad Kristus un Svētais Pēteris vēl staigāja pa mūsu reģionu, viņi arī uzkāpa zaļajā plato Pohorje. Tur viņi apmeklēja kalnu ciematu Šentjungotu. Viņi apstājās pie nabadzīgas būdas ārpus ciemata, un lūdza veicai sievietei, kura sē'deja uz sliekšņa kādu dāvanu.
»Man ir tikai gabaliņš rupjmaizes, bet es nezinu vai jūs to vēlaties. Šogad miežu nav daudz, tāpēc tajā ir vairāk klijas«, teica vecā sieviete. Tad viņa iegāja māja un izvilka patiešām melnu un sliktu maizi. Kristus salauza šo maizi divos gabalos. Vienu pusi viņš piedāvāja Svētajam Pēterim. Vecā sieviete iegāja iekšā un atnesa ceļotājiem nedaudz ūdens. Pa to laiku Svētais Pēteris kurnēja, ka maize nav nekas, bet salmu. Viņš nolēma, ka nevar ēst tik sliktu maizi. Viņš ielika to savā ceļa somā. Kristus pateicās vecajai sie
Pēc brīža Pēteris bija ļoti izsalcis un viņš atcerējās, ka somā ir maize. Lai gan tā bija pilna ar klijām un salmiem, Svētais Pēteris to ņēma pa maziem gabaliņiem un ēda. Sausās klijas ķērās viņam starp zobiem.
Kristus, kurš staigāja viņa priekšā, paņēma sausu velēnu no Pohorjes zemes. Viņš sasmalcināja to rokās un pameta virs lauka, it kā sētu graudus.
'Jauni graudaugi tie būs – auzas' viņš teica. 'Tās augs tīrumos nabadzīgajiem lauksaimniekiem, zemniekiem un mežiniekiem. Auzas būs labība augstām, kalnainām vietām, kur neaug zelta kvieši. Ļaujiet būt auzām izturīgām pret salu, aukstumu un sniegu, un pat krusai to nevajadzētu traucēt. Lai tā būtu!'
Tajā pašā gadā jaunā labība sāka augt Pohorjes laukos. Tai nebija nevienu ausu un nevienu   akota, bet skara bija pilna ar graudiem, kuri ietīti pelavās. Auzas deva maizi zemniekiem un nabadzīgajiem lauksaimniekiem. Auzu maize ieguva iesauku – 'Auzu maize ir nabadzīgs cilvēks.'Bet tā aizsargā daudzus nabadzīgus cilvēkus no bada.
vietei un devās projām.



(Slovenian Legend)

In ancient times when Christ and St. Peter were still walking around our region, they climbed also the green plateau of Pohorje. There they visited the mountain village Šentjungota. They stopped by a poor hut standing alone outside the village, and asked the old woman sitting at the threshold for some gift. 

“I’ve only got a piece of brown bread but I don’t know if you will want it. This year barley hasn’t been plentiful, so there is a lot of awny bran in it,” said the old woman. Then she went into the house and brought out a piece of really black and bad bread. Christ broke that bread in two pieces. One half he offered to St. Peter. The old woman went into the house again to bring the travellers some water. In the meantime St. Peter grumbled that the bread is nothing but straw. He decided that he wouldn’t eat such bad bread. He put it into his travel bag. Christ thanked the old woman and they walked away.

After a while St. Peter became very hungry and he remembered he’s got some bread in his bag. Although it was full of bran and awn, St. Peter started to reach in his bag for small pieces of it, took them out and ate them. The awny bran which got stuck between his teeth he spat out.

Christ, who was walking in front of him, bowed down and took a clod of dry Pohorje soil. He crushed it in his hands and threw it over the field as if he were sowing some grains.
“A new cereal be it – oats,” he said. “It will grow in the fields cultivated by poor farmers, cottagers and woodmen. Oats will be cereals for high mountain places where golden wheat doesn’t grow. Let oats be insensitive to cold, snow and frost, even hail should not hurt it. So be it!” 
The same year new cereal started to grow in the Pohorje fields. It had no ears and no awn, but panicle full of grains wrapped in chaff. Oats gave bread to cottagers and poor farmers. Oat bread got a nickname – “The oatmeal bread is a poor man.” But it protected many poor people from hunger.

Jak Chrystus i Święty Piotr ofiarowali owies ludziom z Pohorje.

( legenda Słoweńska)

W dawnych czasach, kiedy Chrystus i św. Piotr wciąż chodzili po naszym świecie, zawędrowali na zielony płaskowyż Pohorje do górskiej miejscowości Šentjungota.
Zatrzymali się w ubogiej chacie stojącej samotnie na obrzeżach wioski, i zwrócili się do starej kobiety, która siedziała na progu z prośbą o jakiś dar.
"Mam tylko kawałek ciemnego chleba, ale nie wiem, czy chcecie. W tym roku jęczmień nie obrodził, więc w chlebie jest dużo otrębów, "powiedziała kobieta. Wróciła do domu i przyniosła kawałek czarnego i niesmacznego chleba. Chrystus złamał ten chleb na dwie części i podzielił się z Piotrem. Kobieta weszła do domu by wędrowcom przynieść trochę wody.
W międzyczasie św.Piotr narzekał, że chleb jest jak słoma, stwierdził, że nie będzie jeść takiego złego chleba i schował go do torby. Chrystus podziękował staruszce i odeszli.

Po chwili Piotr zgłodniał i przypomniał sobie, że ma chleb w  torbie.
Wyciągnął go i zaczął jeść wyrzucając otręby.

Chrystus, który szedł przed nim, schylił się i wziął grudki suchej gleby z Pohorje, skruszył ją w ręce i rzucił na pole, zamachując się jak siewca.
"To będzie nowa odmiana zboża – nazwiemy ją owies, „ powiedział. " Będzie rósł na polach uprawianych przez ubogich rolników, chałupników i drwali. Będzie rósł na wyżynach górskich, gdzie złota pszenica nie rośnie. Niech będzie odporny na zimno, śnieg i mróz, nawet grad nie powinien mu zaszkodzić.
Niech się stanie! "

W tym samym roku nowe zboże zaczęło rosnąć w Pohorje. Dało obfity plon i chleb ubogim rolnikom i chałupnikom.
Chleb owsiany otrzymał przydomek - "Chleb biedaka”, ale uchronił wielu ludzi od głodu.