(Slovenian legend in Catalan)
La civada va ser l’aliment dels pagesos i grangers. Algú va dir que el pa de civada era pels pobres, però el que sí està clar és que va evitar que molta gent morís de gana, aquell any i els següents.
Llegenda d'Eslovènia
Molts anys enrere, quan Jesucrist i Sant Pere voltaven per la nostra regió, van pujar fins el verd altiplà de Pohorje.
Quan van arribar a Sentjungota, es van aturar davant d’una cabana que hi havia als afores del poble, i van demanar caritat a una velleta que seia al llindar de la porta.
“Només tinc un crostó de pa, però no sé si us agradarà.
Aquest any la collita d’ordi no ha estat bona i el pa ha sortit ple de segó” - va dir la velleta.
Llavors, va entrar a la cabana i va tornar amb un crostó de pa negre i dolent.
Jesus va agafar el crostó de pa, el va trencar en dos i en va donar la meitat a Sant Pere.
Mentre la velleta tornava a dins la cabana per portar una mica d’aigua als pobres caminants, Sant Pere va rondinar que el pa era molt dolent, que només era palla i que, de tan dolent com era, no se’l menjaria. Se’l va guardar al sarró i, després de donar les gràcies a la velleta, els dos homes van continuar el seu camí.
Al cap d’una estona, Sant Pere es moria de gana, i va recordar que portava el rosegó de pa dins del sarró.
Malgrat haver-lo trobat molt dolent, el va agafar i se’l va menjar. Una bona part se li va quedar entremig de les dents, i el va escopir.
Aleshores, Jesus, que caminava davant seu, es va ajupir per agafar un grapat de terra seca de Pohorje. La va esmicolar amb la mà i la va tirar damunt del camp com si sembrés gra.
“D’aquesta terra en sortirà un nou cereal, la civada -va dir Jesús- Creixerà en els camps que conreen els pobres pagesos, grangers o llenyataires. La civada serà un cereal adient per llocs muntanyosos on no hi pot viure el blat daurat. La civada aguantarà el fred, la neu i el gel. Ni les pedregades li faran mal. I així serà”.
A la primavera d’aquell mateix any, un cereal desconegut va començar a créixer als camps de Pohorje, a l’altiplà.
Cada planta tenia una mena d’espiga plena de grans, i una llarga tija de palla.
